L?any 1958 es difon El doctor Jivago arreu del món, mentre a l?URSS ?on Pasternak és considerat el més gran poeta rus del moment? se n?està impedint l?edició completa. I, aleshores, se li concedeix el Premi Nobel de Literatura. Borís Pasternak (1890-1960) hi renunciarà, forçat per la pressió estatal, i morirà dos anys després, reclòs al seu domicili, sense poder publicar, sense poder rebre diners de l?estranger, espiat fins a la tomba, amb les amistats empresonades, sotmès a una campanya despietada de desprestigi i de coerció de la llibertat de pensament.
Mentrestant, privadament, a la recerca de les millors qualitats de la seva poesia, Pasternak escriu els versos del seu últim recull. Com afirma al pròleg l?eslavista Ivan Garcia Sala, Quan escampi és una obra «de maduresa plena d?optimisme i vitalitat», i és «un cant a la vida, un agraïment a l?existència, una celebració joiosa del pas efímer de tot ésser humà per l?eternitat de la natura».
En un assaig de l?època, Pasternak hi recordava que «tot i que l?artista fos naturalment un mortal com tots nosaltres, la felicitat d?existir que havia experimentat, ell, era immortal i que, gràcies a les seves obres, altres podrien experimentar-la al seu torn, cent anys més tard, en una mena d?adhesió a la forma personal i íntima de les seves sensacions primeres».
Borís Leonídovitx Pasternak (Moscou, 1890 ? Peredélkino, 1960) estudià música i filosofia. Començà a escriure poesia dins del moviment futurista i, poc després, fou reconegut pel seu llibre La meva germana, la vida (1917). Als anys vint i trenta es convertí en el poeta de referència de la poesia soviètica; tanmateix, la política repressiva de Stalin el portà a revisar la seva relació amb l?Estat soviètic i allunyar-se?n paulatinament. Silenciat i sense poder publicar, escrigué llargament El doctor Jivago, que es publicà a l?estranger i motivà que li atorguessin el Premi Nobel l?any 1958, que refusà per la pressió de les autoritats soviètiques. És considerat un dels grans escriptors russos de tots els temps.

Els excedents és un mapa que neix del centre i creix com una arrel que busca assedegada de l?aigua del mar on neixen totes les coses fins a la muntanya pelada on s?assequen sota un sol massa proper. Vida que comença i uns cossos que es buiden com si n?hagués migrat una espècie sencera, mites secundaris reivindicant-se, pobles petits com còdols, pell que crema... tot alhora; un cicle. Paraules que suren del jaciment arqueològic d?una nostàlgia concreta que, en realitat, podria ser qualsevol.
Júlia Francino Rodríguez (Terrassa, 1978) és un espècimen de tardor. Potser és per això que la poesia li arriba tard i cruix com la fulla seca. Graduada en Cinema i Audiovisuals, la narrativa la troba quasi sempre de la mà de les imatges. Aviat es decanta pel món de l?animació i, gràcies a una beca, viatja a Vancouver per especialitzar-s?hi. D?ençà que torna a Barcelona s?hi dedica de ple com a cofundadora de l?Estudi Bicoté i docent i coordinadora del Departament d?Animació i Efectes Visuals a l?ESCAC. Descobreix les possibilitats de la poesia i les de la dansa contemporània quasi a la vegada, i s?atrevirà finalment a fer ballar les paraules en el seu primer poemari, Els excedents, Premi de Poesia Ventura Ametller 2020.

Cap a l?any mil, la filla d?Eric el Roig, Freydis Eriksdottir, es dirigeix al sud-oest. El 1492, Colom no descobreix Amèrica. El 1531, els inques envaeixen Europa. El que va ser, ¿en quines condicions hauria pogut no ser? Als indis només els van faltar tres coses per oposar-se amb èxit als conquistadors. Doneu-los el cavall, el ferro i anticossos, i tota la història del món hauria estat una altra. Civilitzacions és la novel·la d?aquesta hipòtesi: Atahualpa desembarca a l?Europa de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic. ¿I què hi troba? La Inquisició espanyola, la Reforma de Luter, el capitalisme incipient. El prodigi de l?impremta i les seves fulles que parlen. Unes monarquies extenuades per guerres interminables, sota l?amenaça constant dels turcs. Un mar infestat de pirates. Un continent esqueixat per les disputes religioses i dinàstiques. Però, sobretot, un poble humiliat, afamat, al caire de la revolta, jueus de Toledo, musulmans de Granada, pagesos alemanys: Atahualpa sabrà convertir-los a tots en valuosíssims aliats, i llegir Maquiavel li haurà estat de molt profit per aprendre a nedar dins les aigües tèrboles de les conspiracions entre els poderosos de tot el continent. De Cusco a Aquisgrà, passant per Lisboa, Toledo, Granada, Sevilla, Florència, i fins a la batalla de Lepant, vet aquí el relat de la mundialització al revés, tal com, en el fons, va anar de ben poc perquè així fos.
Laurent Binet (París, 1972) és professor a la Universitat de París III. Entre altres obres, és autor de tres novel·les: HHhH (Premi Goncourt a la primera novel·la 2010), publicada en més de trenta-cinc països i elogiada per autors de la talla de Claude Lanzmann i Bret Easton Ellis; La setena funció del llenguatge (Premi de Novel·la FNAC 2015 i Premi Interallié 2015), i l?obra que teniu a les mans, Civilitzacions, que ha estat guardonada amb el Gran Premi de Novel·la de l?Acadèmia Francesa 2019.

En David, el noi innocent protagonista d?aquesta novel·la, viu en els marges d?una ciutat, un ambient inclement i desgavellat contra el qual intenta posar remei l?escola del barri on estudia i on conviuen adolescents de diferents orígens, amb la seva fragilitat i «aquell excés de forces vitals que els porta al caire de la catàstrofe». Els paranys i les adversitats del lloc amenacen el noi càndid, i la pregunta que el lector es fa és, justament, si l?home modest pot sobreviure en una societat despietada.
Amb un llenguatge ric i precís, l?autor dibuixa amb vigor la singular manera de ser de l?innocent, i la de la constel·lació de personatges que s?hi relacionen. El ritme de la novel·la flueix puntejat pels contratemps que es viuen a l?escola i al barri, i s?accelera cap a un desenllaç desconcertant.
Quim Español és arquitecte dedicat també a la poesia, camp en què ha publicat Ultralleugers (premi Carles Riba 1994), L?arbre de la innocència (primer premi dels Jocs Florals 1998), 70 poemes, Nadir i altres nits, el poema principal del qual va ser portat al teatre, i Elegies (2018). Al marge d?altres llibres sobre teoria de l?arquitectura, ha publicat també Entre tècnica i enigma, un volum d?assajos amb una mirada transversal sobre diversos àmbits de l?art, i la celebrada novel·la Francesca, publicada en aquesta mateixa col·lecció.

El Caire, 25 de gener de 2011, desenes de milers de manifestants es rebel·len contra Mubarak i ocupen la plaça Tahrir. Alaa Al Aswani, autor del best-seller internacional L?edifici Iaqubian, torna amb una magnífica novel·la coral que rememora la revolta d?aquells dies. Mentre la mobilització popular es troba en el seu punt àlgid, l?Asma i en Mazen viuen el naixement del seu amor envoltats d?una immensa multitud. També hi ha en Khàled i la Dània, estudiants de medicina, que ajuden els ferits de la manifestació; ell és fill d?un simple xofer, ella és la filla del general Alwani, el cap de seguretat de l?Estat, que té ulls a tot arreu, especialment damunt d?ells dos. També hi ha l?Aixraf, un actor relegat a papers secundaris l?amargor del qual només es dissipa pels moments de passió amb la seva minyona Ikram i que acaba sentint-se endut pel fervor revolucionari. Cada persona encarna una faceta d?aquesta revolució que canvia el rumb del destí tant propi com del país. Esperança, desig, hipocresia, repressió, Al Aswani encaixa aquí les peces de la història egípcia recent i descriu l?ànima d?una revolució que també és la seva. Però, com Saturn, la revolta devora els seus fills, especialment en una república que només ho aparenta. Fins avui dia, la publicació de la novel·la està prohibida a Egipte.
Alaa Al Aswani (el Caire, 1957) és un dels intel·lectuals més destacats d?Egipte, activament compromès amb la lluita a favor de la democràcia. Dentista de formació, les seves obres han estat traduïdes a més de trenta llengües. Ha estat guardonat amb nombrosos premis, entre els quals destaca el premi Bashrahil de novel·la àrab, i està considerat pel diari The Times com un dels cinquanta millors escriptors traduïts en llengua anglesa en els darrers cinquanta anys. A Edicions de 1984 hem publicat les seves novel·les L?edifici Iaqubian, Chicago i L?Automòbil Club d?Egipte; el recull de contes Hauria volgut ser egipci, i el recull d?articles periodístics Egipte: les claus d?una revolució inevitable.

Entre l?infern i la glòria és una novel·la que narra la vida i l?obra d?un dels primers escriptors catalans de tots els temps, Jacint Verdaguer, a la segona meitat del segle XIX. L?autor hi retrata una vida que per al seu protagonista va ser un infern i alhora un doble procés d?ascensió a la glòria: la glòria terrenal del poeta i la glòria celestial a què aspirava el sacerdot. És la història d?un geni de tarannà torturat, sempre insatisfet, resolut, capaç de passar de la submissió absoluta a l?Església a la rebel·lió contra el seu bisbe quan cau en desgràcia i el seu entorn natural ?el catalanisme regionalista? se li gira en contra.
La novel·la se centra en els últims dies de la vida del protagonista, el 1902, malalt terminal de tuberculosi, un curt període en el qual es reprodueix la lluita encesa entre dos grups d?amics ?els de la Lliga i els republicans? per influir en les decisions del poeta. En el reducte clos de la Vil·la Joana de Vallvidrera i enmig de grans tensions, sobresurten les figures de la família que el cuida, les visites que rep, els metges que el tracten, dos cosins intrigants que actuen rere les bambolines, i també el personatge d?en Pep, el soldat sanitari que l?assisteix, l?únic cor net en aquell microcosmos asfixiant.
Acompanyant el relat, apareixen episodis de la vida del poeta emmarcats en la Barcelona de l?època en plena expansió industrial i urbana, l?ascensió del regionalisme, la segona carlinada, el Memorial de Greuges, les interioritats dels Jocs Florals, l?Exposició Universal del 1888, la bomba de la processó de Corpus, les seqüeles de les guerres d?Àfrica i de Cuba, la seva relació amb la família reial...
L?acció se centra en indrets naturals o en ciutats i pobles de Catalunya i del món, seguint els periples viatgers del poeta per Amèrica, Europa i Àfrica i també a bord de diversos vaixells, d?un dels quals va ser capellà per dos anys.
Àlvar Valls (Barcelona, 1947) és autor d?una quinzena de llibres de gèneres diversos: poesia, narració juvenil, prosa literària i periodisme, entre d?altres. Resideix a Andorra des del 1979, on ha dirigit dues revistes i un diari. Ha esperat fins a l?any 2019 per iniciar-se en el gènere novel·lístic, amb El dinovè protocol, una ficció ucrònica sobre el «procés» català, i ara presenta Entre l?infern i la glòria, després de més de quinze anys de documentar-se sobre Verdaguer.

La Gran Guerra assola Europa i, en les imponents muntanyes de la costa síria, els turcs inicien l?extermini dels pobladors armenis. Sense poder negar el vincle de sang que el lliga al seu poble, un sol home, Gabriel Bagradian, nascut armeni i convertit en parisenc, planta cara a l?esgarrifós destí que els espera i s?enduu cinc mil habitants de la vall armènia al Musa Dagh, la muntanya de Moisès, per organitzar la resistència. Allà, durant quaranta dies, amb la perspectiva d?una mort gairebé segura, els set pobles de la vall s?erigeixen contra el setge ferotge de l?exèrcit turc.
Aquesta monumental novel·la coral, basada en els fets que van convertir els seus protagonistes en veritables herois, aporta llum a la tragèdia que va patir el poble armeni l?any 1915. La importància d?Els quaranta dies del Musa Dagh no rau només en el singular testimoni d?un genocidi deliberadament silenciat, sinó en la gran bellesa literària amb què va ser escrita l?obra. Llegida amb avidesa pels jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, aquesta novel·la publicada l?any 1933 continua sent, avui dia, l?única obra significativa sobre el primer genocidi sistemàtic del segle XX. Lluita, resistència i relats personals escrits amb una mestria narrativa indiscutible que s?universalitzen i ens fan viure en primera persona la coratjosa resistència d?un poble contra el seu poderós enemic.
Franz Werfel (Praga, 1890 ? Beverly Hills, 1945) és, juntament amb Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans escriptors de la Viena dels anys vint del segle passat. Va ser guardonat amb nombrosos premis. L?any 1929 es va casar amb Alma Mahler. Quan Hitler va envair Àustria el 1938, el matrimoni es va exiliar als Estats Units. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, és autor d?una obra extensíssima. Els quaranta dies del Musa Dagh és la seva gran obra mestra. Del mateix autor, a Edicions de 1984, hem publicat Una lletra femenina de color blau pàl·lid.
«La novel·la és d?una riquesa i bellesa coral extraordinàries, amb una gran profunditat psicològica, amb un control dels temps admirable, amb constants canvis d?escena, amb imatges del Musa Dagh i del paisatge plenes de poesia, i sempre amb un ritme i un alè intens, que fan que el lector no vulgui abandonar la lectura al llarg de les nou-centes cinquanta-sis pàgines del llibre.» Glòria Farrés, El Punt Avui
«Franz Werfel aconsegueix travessar amb naturalitat les distàncies (del temps i de l?espai i de mentalitats i de tot) per fer-nos viure i comprendre el batec de la humanitat que es dessagnava a Anatòlia [...].» Núria Cadenes, La Veu del País Valencià
«La novel·la està carregada de realisme, i és un homenatge d?un autor jueu a un poble que ha patit la persecució, com el seu.» Paz Iturbe, La Vanguardia

Nikolai Leskov (1831-1895) és un clàssic de la literatura russa, un prosista polifacètic que al seu país natal és reverenciat al mateix nivell que Gógol, Dostoievski o Txékhov. Aquest darrer, en una carta al seu germà Aleksander, deia que Leskov era el seu escriptor preferit. Tolstoi també n?era un lector atent, i va al·ludir en més d?una ocasió a l?extraordinari talent lingüístic de Leskov, al seu do de mantenir-se fidel a la realitat i a la seva capacitat de mostrar les deficiències del progrés. El fet que Leskov sigui menys conegut fora de Rússia que els seus grans compatriotes es deu, principalment, a la dificultat de traslladar a un altre idioma (i, per tant, a una altra cultura) el seu llenguatge particular: una barreja d?allò més pintoresca de paraules populars o pseudopopulars, de cultismes fantasiosament deformats pels camperols o usats en un sentit impropi, d?híbrids verbals i de mots directament inventats per l?autor. Aquesta sofisticació estilística permet a Leskov plasmar amb més vivesa i autenticitat l?essència dels seus personatges. Es tracta d?homes i dones humils, habitants de petites ciutats provincianes o del món rural, que amaguen, sota una aparença rústega, una sensibilitat inusual, una imaginació rebel i un desig fervorós de trobar-li un sentit a la vida. El lector en trobarà una mostra ben variada als relats d?aquest volum, que oscil·len subtilment entre la llegenda i la farsa, entre la narració realista i el conte a la vora del foc.
Nikolai Semiónovitx Leskov (1831-1895), autor prolífic de novel·les, relats, obres de teatre i articles, va néixer a Gorókhovo, un poble a prop de la ciutat d?Oriol, en una família d?extracció eclesiàstica. Va treballar com a administratiu al tribunal penal d?Oriol i després com a viatjant de comerç d?una empresa anglesa, un càrrec que li va permetre viatjar arreu de Rússia i acumular material per a la seva futura obra literària. Va viure una llarga temporada a Kíev, on va començar a escriure ficció i cròniques periodístiques, i on es va casar el 1853 amb Olga Smirnova, amb qui va tenir dos fills. Un greu trastorn mental de l?esposa va causar la ruptura del matrimoni. El 1860 Leskov es va traslladar a Sant Petersburg, on es va establir definitivament i es va ajuntar amb Ekaterina Bubnova. La parella va tenir un fill, Andrei, que es convertiria en el primer biògraf oficial del pare i que, després de la mort de Leskov, es dedicaria a la difusió de la seva obra, que ocupa un total d?onze volums. La més cèlebre de les seves novel·les, Lady Macbeth de Mtsensk, va ser adaptada per Dmitri Xostakóvitx per a l?òpera homònima, estrenada el 1934 a Leningrad.

El preludi és una obra magna que William Wordsworth, el poeta més longeu i més important del Romanticisme anglès, va anar escrivint i reescrivint durant gairebé cinquanta anys com a tribut al seu germà espiritual, el poeta Samuel Taylor Coleridge, que va dir d?ell que «per la força de la seva imaginació, Wordsworth es troba més a prop de Shakespeare i de Milton que cap altre escriptor modern». Aquest llarg poema unitari és una autèntica aventura de la memòria i del pensament en què el vers s?activa a partir del record de les accions més íntimes i humils, i com aquestes es connecten amb la potència sagrada de la divinitat. El preludi és també un cant d?amor a la natura, que es descriu com una entitat totpoderosa que acompanya el geni creador quan aquest sap aprofitar els poders que el món li atorga. Es tracta també d?una oda d?exaltació de la passió, de la llibertat i de la gran meravella d?existir. El preludi va ser el pinyol primordial que acabaria inspirant un joveníssim Marcel Proust a l?hora d?escriure A la recerca del temps perdut i ara arriba, per primer cop, traduït de forma completa en llengua catalana.
William Wordsworth va néixer a la casa familiar de Cumberland el dia 7 d?abril de 1770 i, amb els anys, acabaria convertint-se en el poeta cabdal del Romanticisme anglès. Amb el seu amic, el poeta Samuel Taylor Coleridge, va definir les característiques d?una nova poesia amb la publicació d?un llibre mític: Balades líriques. Durant la joventut, va defensar els ideals anarquistes i llibertaris que van sorgir a partir de l?esclat de la Revolució Francesa, a la qual es va afegir amb entusiasme fins que es va sentir traït, fet que en la seva vellesa el va portar a abraçar idees més conservadores. Es va refugiar al Lake District, la regió dels llacs, amb la seva família i els seus amics, i va escapar de la vida mundana per dedicar-se a la seva obra. Tanmateix, aquest eremitisme no va impedir que s?acabés convertint en el poeta més venerat d?Anglaterra. Va morir el dia 23 d?abril de 1850 i, després d?un decés que va commoure tota la nació, la seva vídua va donar a conèixer el manuscrit que el poeta havia estat treballant durant gairebé cinquanta anys: el llarg poema filosòfic i autobiogràfic conegut com El preludi, la seva obra mestra i una de les fites de la literatura universal.

Escrit amb tendresa i una gran vivacitat, Si aquest carrer fos meu és una passejada per les vint-i-dues adreces on l?autora ha viscut fins avui. Així, Stefanie Kremser s?endinsa en la narració autobiogràfica per traçar la memòria de les arribades i els comiats que ha experimentat al llarg dels anys en cinc països diferents, entre les Amèriques i Europa. A través de la seva mirada ?curiosa, esmolada i alhora introspectiva?, aquest llibre de les adreces també dibuixa el mosaic d?una experiència multimigratòria, cosmopolita i tanmateix plena de contradiccions socials, polítiques, culturals i biogràfiques, i convida el lector a reflexionar sobre la qüestió de qui es pot ser, quan no s?és d?un lloc concret i definit.
«Potser l?única cosa que tant a Gierath com a São Paulo s?assemblava era l?aparició sobtada del venedor de gelats. A Gierath passava pel carrer amb una furgoneta adaptada com a gelateria ambulant, anunciant la seva presència amb una sèrie de campanades agudes; a São Paulo passava a peu pels carrers, empenyent un petit carro de dues rodes i fent servir un clàxon de mà per avisar-nos. Els sabors i les formes dels gelats eren diferents ?cremosos i amb cucurutxo a Alemanya; afruitats i amb pal al Brasil?, però la sorpresa era la mateixa: la màgia de l?inesperat en una època sense calendaris. És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d?un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància.»
Stefanie Kremser va néixer a Düsseldorf, Alemanya, el 1967, i va créixer amb la seva família germano-boliviana a São Paulo, al Brasil. Va estudiar cinema documental a Munic i ha estrenat diverses pel·lícules com a guionista. També és autora de tres novel·les, totes traduïdes al català: Postal de Copacabana (Club Editor, 2007), Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) i, també publicada a Edicions de 1984, El dia que vaig aprendre a volar (2016). Des del 2003, viu a Barcelona.